"What is now proved, was once only imagined"
"El que ara s'ha demostrat, un dia era només imaginable"
William Blake
Deu fer cosa de tres any i mig, sortia a córrer un parell de cops o tres per setmana amb un amic. Ho solíem combinar amb sortides amb BTT, que sovint acabaven amb el meu amic estirat blanc al terra i jo buscant el telèfon de la seva dona per si el color de la seva pell no canviava. En aquells moments, bàsicament ens dedicàvem a fer la volta a Can Batlle, passar a l'altre costat de l'autovia i tornar per can Ring. La veritat es que el nostre estat físic deixava força que desitjar. En una d'aquestes sortides, aquest amic es va entrebancar amb una pedra a Can Ring i es va regirar el peu. Com a mínim va estar sense fer absolutament res d'esport durant 6 mesos i per tornar-lo a veure córrer va passar un any.
Em sembla que encara anava coix quan un dia va arribar a casa i em va dir que volia provar de fer un triatló petit que no recordo a on es feia. Per la confiança que tinc amb ell, puc dir que semblava força inversemblant que una persona en aquell estat físic pogués fer ni una volta a l'estany. Per acabar-ho d'adobar, feia poc temps que ho havia complementat amb la fabulosa idea de que volia treure's també l'accés a la universitat, 20 anys després de no obrir un llibre que no fos de bicicletes de muntanya...
Al primer triatló crec que es va sortir de les boies que envolten el circuit del mar, però resulta que el va acabar. De tant en tant, sortíem a córrer i parlàvem de d'esquemes d'estudis, del Racionalisme i de l'Idealisme en filosofia. El seu estat de forma anava canviant progressivament, però el canvi més bèstia continuava invisible per mi. Van arribar també alguns
triatlons olímpics fins que un dia, em va dir que s'estava preparant per fer un "half", que és mig Ironman (1900 metres nedant, 90 km en bicicleta, i mitja marató).
Va acabar el primer "half" i després d'aquests en varen venir més al mateix temps que es va treure l'accés als 25 anys. Però lo bo encara estava per arribar. El mateix paio que un dia casi se'm desmaia pujant per Espinau, em diu que vol fer un Ironman. Tinc que admetre que al principi no me'l creia, ja que m'ho intentava imaginar mentalment i normalment el que em venia al cap eren atletes d'aquests super musculats que surten als anuncis de colònies.
Al setembre de l'any passat, resulta que em diu que vol treure un
joc de taula de Besalú. Jo ja no m'he avenia. Feina, hores i hores d'entrenaments per a l'Ironman i ara a sobre es posa a jugar a ser emprenedor? Difícil de creure per un cec com jo. Però poc a poc entre comtes Tallaferro i taulells de tela, les hores i hores de piscina s'anaven incrementant i la seva silueta s'anava esculpint. És més que segur que durant aquests 10 mesos, l'hagueu vist anant a treballar a Banyoles amb la bicicleta de carretera a les 8 del matí.
Ahir era el dia. Després de 14 hores de sofriment, en German va finalitzar a Àustria, un Ironman que segurament només ell era capaç de visualitzar dins del seu cap feia un any. De cop, vaig entendre la meva ceguera que em feia incapaç d'entendre com era possible que anés aconseguint totes les fites que es proposava: mirant les cames o els rellotge no veus la força. Tota la força estava en la seva determinació, en el seu cap.
Ahir vaig rebre una llicó pràctica de vida que dubto que oblidi mai més, i que és probable que ni ell sàpiga que me l'ha donada: som els nostres somnis.
Moltes felicitats German.
